Apunts d’homilia. Diumenge 19è. A

agost 3, 2014 Pere Apunts d'homilia.

Diumenge 19è de durant l’any A.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

=========================

>> Entrevistes amb Fid’ho.

=========================

1ª LECTURA.  (Primer Llibre dels Reis 19,9-13).

En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu,

i passà la nit en una cova.

El Senyor li va fer sentir la seva paraula,

i li digué:

“Surt fora i estigue’t a la muntanya,

a la presència del Senyor que ara mateix passarà”.

Llavors vingué una ventada,

tan forta que esberlava les muntanyes

i esmicolava les roques davant el Senyor.

però el Senyor no hi era.

Tot seguit vingué un terratrèmol,

però el Senyor tampoc no hi era.

Després vingué foc

i el Senyor tampoc no era en el foc.

Finalment vingué el so d’un aire suau.

Així que Elies el sentí,

es cobrí la cara amb el mantell,

sortí fora i es quedà a l’entrada de la cova.

 

2ª LECTURA (Romans 9,1-5).

Germans,

us asseguro per Crist que dic la veritat,

que no menteixo.

La meva consciència, guiada per l’Esperit Sant,

n’és també testimoni:

sento una gran tristesa

i un dolor constant al fons del cor:

tant de bo fos jo proscrit del Crist,

en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge.

Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills,

la glòria de la presència de Déu,

les aliances,

la Llei,

el culte i les promeses;

són d’ells també els patriarques,

i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist,

que és Déu per damunt de tot.

Sigui beneït per sempre, amén.

 

EVANGELI. (Mateu 14,22-33).

Quan la gent hagué menjat,

Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca

i avançar-se-li cap a l’altra riba,

mentre ell acomiadava la gent.

Després d’acomiadar tothom,

pujà tot sol a la muntanya per pregar.

Al vespre encara era allà tot sol.

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra,

però les ones la destorbaven d’avançar,

perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada,

Jesús hi anà caminant sobre l’aigua.

Quan els deixebles el veieren,

s’esveraren pensant que era una fantasma

i cridaren de por.

Però Jesús els digué de seguida:

“No tingueu por, que sóc jo”.

Pere li digué:

“Senyor, si sou vós,

maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”.

Jesús contestà:

“Ja pots venir”.

Pere baixà de la barca,

es posà a caminar sobre l’aigua

i anà on era Jesús.

Però en adonar-se del vent que feia,

s’acovardí i començà d’enfonsar-se.

Llavors cridà:

“Senyor, salveu-me”.

A l’instant Jesús li donà la mà i li digué:

“Quina poca fe! Per què dubtaves?”

I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.

Els qui eren a la barca es prosternaren

i deien: “Realment sou Fill de Déu”.

 

LLENGUATGE.

1. Solem dir que la vida és un camí.

Sobretot als àmbits mariners, com eren els voltants del “Mar de Galilea”, també sol dir-se que la vida és un viatge, o, fins i tot, una travessia. En aquest cas, l’èxit de la vida és “aconseguir l’altra riba”.

2. Però els pobles de marina saben, per dramàtica experiència, que el mar és cruel: sempre hi ha la possibilitat de ser engolit per la mar i no aconseguir l’altra riba. Per això la mar és també un símbol de la mort. Com el mar, la mort també engoleix les nostres vides.

3. El centre del relat d’avui és la figura suggerent de l’Home-Jesús caminant sobre les aigües del mar. No es tracta d’una “exhibició de divinitat” per demostrar que ell és el Fill de Déu. El relat va acompanyat d’una colla de detalls que ens porten a pensar en una visió avançada del Ressuscitat. Als evangelis, Jesús només provoca por, momentàniament, quan, després de ser mort, es presenta “vivent” als seus deixebles, i ells el prenen per un fantasma. Evidentment, el primer que el Ressuscitat els diu és: “No tingueu por, que sóc jo” (Mateu 28,10. Lluc 24,37).

4. L’expressió “sóc jo” té una doble intenció:

Sóc jo; és a dir: sóc Jesús; el company que ha estat amb vosaltres, i que van matar, però que no ha estat engolit per la Mort. El meu pas per la Mort és com ara que passo per sobre l’aigua sense ser-hi engolit.

5. Però l’expressió “Jo sóc” és també el nom propi de Déu (en hebreu “Jahvé”. Èxode 3,14). Jesús, que ha passat per la Mort sense ser-hi engolit, s’ha situat a l’altra riba, l’espai propi de Déu, que és Vida.

No és un privilegi exclusiu de Jesús; és la crida que Déu mateix fa a tots els homes. Els deixebles ho han entès ja una mica (no del tot) i, per boca de Pere diuen a Jesús: “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Podria semblar un caprici de la vanitat de Pere. No ho és; és l’expressió de l’anhel més viu del cor humà: no ser engolit pel Mar; no ser engolit per la Mort; no ser engolits pel No-res.

Pere ho aconsegueix, encara que no del tot perquè, de moment, “no té prou fe, a causa del vent contrari”.

Tres vegades surt la paraula “vent” en aquest relat: una manera de subratllar el significat que hi té. És el vent contrari allò que impedeix la barca d’avançar; i que fa perdre la confiança de Pere; i que desapareix quan Jesús està a la “barca”.

6. També la barca és ben significativa. Quatre vegades surt la paraula “barca”. La barca és símbol de la comunitat que encara no ha arribat a l’altra riba. Jesús ja no necessita barca; els deixebles, sí. La barca els permet no ser engolits pel mar, però no aconsegueixen vèncer el vent contrari.

D’on surt aquest vent contrari”?

7. L’escena és continuació de la que llegíem diumenge passat: la partició dels pans. Cinc pans per a cinc mil  “homes” és tot un èxit! I aquest èxit, que els deixebles no van saber pair, és el vent contrari que els impedirà aconseguir l’altra riba. No han entès el significat d’allò que ha passat amb la multitud. S’han emborratxat d’èxit, i Jesús els ha hagut d’obligar a marxar tot sols.

El messianisme de Jesús no va en la direcció que ells es pensen. El llenguatge usat en aquest evangeli ens indica que és un moment clau, delicat, que Jesús “supera” anant a la muntanya “a pregar tot sol”, com farà també abans de la passió-resurreció, a l’hort de Getsemaní.

(Es podria comparar i completar la lectura de l’evangeli d’avui amb el mateix relat que es troba a l’evangeli de Joan, capítol 6).

8. Amb cinc pans i dos peixos no s’alimenten cinc mil homes!… Allà va haver-hi alguna cosa més que els deixebles no van saber descobrir; els pans partits i repartits són alguna cosa més que simples “pans”. És la mateixa vida de Jesús (i dels deixebles de debò) la que es dóna i es reparteix: “El meu cos és pa… La meva vida (sang) és beguda…”  (Mateu 26,26).

9. Ara podem entendre l’escena del Ressuscitat caminant sobre les aigües. La resurrecció és la vida-donada que pren forma de pa, d’aliment. Aquesta vida-donada no és engolida per la Mort sinó que és acollida per les mans bondadoses del Pare. Això comporta entrar en la vida mateixa de Déu. Realment Jesús, fet pa per als altres, pot dir “Sóc jo”, que és el nom de Déu.

Per això, quan Jesús puja a la barca, el vent contrari amaina, i els deixebles es prosternen i expressen la seva fe incipient: “Realment ets el Fill de Déu”.

10. La fe incipient dels deixebles no és encara madura. Al moment de la veritat, al Calvari, no n’hi haurà cap d’ells. En aquell moment la fe serà expressada, ni més ni menys, que pel centurió romà, que no té l’escapatòria de pensar en “miracles“. (Mateu 27,54).

Però finalment, gràcies al testimoni de les dones, que mai no han tingut dificultat per entendre això de la “vida-donada”, els deixebles veuran realment el ressuscitat i renovaran, ja més madura, la seva professió de fe en Ell (Mateu 28,17). I podran rebre l’encàrrec d’anunciar l’evangeli (= bona notícia), batejant.

11. En el bateig es repeteix l’escena de l’evangeli d’avui: Pere s’enfonsa (mor, dóna la vida) en l’aigua i ressuscita agafant-se a la mà que li allarga el ressuscitat.

 

MISSATGE.

12. Viure és compartir; però compartir de debò vol dir compartir la pròpia vida.

Una vida compartida no és engolida per la Mort. La mort es converteix en pas, travessia, que ens porta a l’altra riba i ens introdueix plenament al Regne de Déu, on som fills en el Fill.

Aquesta és la fe dels que estem a la barca: “pescats” i “pescadors” a la vegada.

 

RESPOSTA.

13. Hi ha una gran diferència entre la multitud dels cinc mil que han menjat, i que Jesús acomiada, i els deixebles que pugen a la barca per passar a l’altra riba. Els cinc mil, segons sembla, volien aclamar Jesús com a messies-rei, amb poder suficient per alliberar el poble dels seus opressors. Aquesta manera equivocada d’entendre el messies va provocar l’anticipació de la seva mort. En canvi, els de la barca acullen Jesús i l’adoren com a Fill de Déu.

14. De la multitud a la barca hi ha tot un camí a fer: passar de la vida-tinguda, necessitada d’alimentació permanent, a la vida-donada, no subjecta ni tan sols a la Mort.

És corprenedora la pau i la serenitat de la barca, quan Jesús ja hi ha pujat! “No tingueu por, que sóc jo”.

15. Vivim en una societat que, almenys externament, va força atabalada. Hi ha massa fantasmes, i de moltes classes. També n’hi ha de “religiosos”. Un bon servei al nostre món seria ser testimonis de la pau i de la serenitat que ens ofereix el Ressuscitat, que no és cap “fantasma” sinó el “primogènit” de molts (tots els que ho vulguin) germans.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. La trobada setmanal amb la comunitat us ajuda a alimentar i fer créixer la vostra pau?

2. Sovint davant perills i fantasmes es crea un clima d’agitació col·lectiva, autoinduïda entre tots, i mantinguda entre tots. Una espècie d’histèria col·lectiva… ¿Feu alguna cosa individualment o junts per mantenir un clima de pau activa en les vostres trobades?

3. En les vostres eucaristies, ¿els diferents serveis que fa cadascú provoquen recels, enveges o incomprensions entre vosaltres? Us veieu capaços de superar-ho?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.