Apunts d’homilia. Diumenge 20. Any A

agost 10, 2014 Pere Apunts d'homilia.

Diumenge 20 de durant l’any.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

==============================

>> Entrevistes amb Fid’ho.

==============================

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 56,1,6-7).

 Diu el Senyor:

“Compliu els vostres manaments, obreu el bé,

que està a punt d’arribar la meva salvació,

i de revelar-se la meva bondat.

Els estrangers que s’han adherit al Senyor,

que es posen al seu servei per amor del seu nom

i volen ser els seus servidors,

si es guarden de violar el repòs del dissabte

i es mantenen fidels a la meva aliança,

els deixaré entrar a la muntanya sagrada

i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració;

acceptaré en el meu altar el seus holocaustos

i les altres víctimes,

perquè tots els pobles anomenaran el meu temple

casa d’oració.

 

 

2ª LECTURA (Romans 11,13-15,29-32).

Germans,

tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus:

Ja que sóc el vostre apòstol,

miro de posar ben alt el meu servei,

esperant que els jueus, que són del meu llinatge,

n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns.

Si del fet d’haver estat ells exclosos

n’ha vingut la reconciliació del món,

¿què no vindrà quan ells s’incorporin?

¿No serà un pas de mort a vida?

Quan Déu ha concedit a algú els seus favors i l’ha cridat,

no es fa mai enrere.

Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu,

però ara que ells l’han desobeït,

Déu s’ha compadit de vosaltres;

Igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara,

mentre es compadia de vosaltres,

no li han estat obedients.

Déu ha deixat els uns i els altres

captius de la desobediència,

per compadir-se finalment de tots.

 

EVANGELI. (Mateu 15,21-28).

En aquell temps,

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó,

i sortí d’allà una dona cananea cridant:

“Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi:

la meva filla està endimoniada”.

Jesús no li contestà ni una paraula,

però els deixebles li demanaven:

“Despatxeu-la d’una vegada:

només fa que seguir-nos i cridar”.

Jesús els respongué:

“Únicament he estat enviat

a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.

Ella vingué, es prosternà i digué:

“Senyor, ajudeu-me”.

Jesús li respon::

“No està bé de prendre el pa dels fills

per tirar-lo als cadells”.

Ella li contestà:

“És veritat, Senyor;

però també els cadells mengen les engrunes

que cauen de la taula dels amos”.

Llavors Jesús respongué:

“Dona, quina fe que tens!

Que sigui com tu vols”.

I a l’instant es posà bona la seva filla.

 

LLENGUATGE.

1. Al relat d’avui hi destaca l’actitud de la dona cananea, descrita de tal manera que desperta la nostra admiració, però també un cert rebuig.

Tant ella com la seva filla, sense nom, tenen un paper representatiu. Solien ser anomenats cananeus els qui no pertanyien al Poble Escollit. En part convivien amb el israelites, però eren considerats, des del punt de vista religiós (que era el més important, llavors), inferiors als jueus, els quals sentien com a “superioritat” el do d’haver rebut la paraula de Déu. En el llenguatge d’avui diríem que la cananea i la seva filla representen el “paganisme”, vist des de l’òptica dels que es consideren posseïdors de la “verdadera religió”.

2. Les paraules de Jesús a la dona cananea són realment sorprenents i, fins i tot, escandaloses. A més, estan en contradicció directa amb tot el missatge de l’evangeli. Segurament posen de manifest una estratègia de Jesús per poder alliberar la filla (i la mare!) del dimoni que les domina: un dimoni una mica especial…

3. Quin és aquest dimoni?

El relat no ho diu directament, però si llegim amb una mica de sentit comú, la cosa resulta força clara.

Tenir un dimoni normalment significa, si ho diguéssim amb llenguatge actual, estar dominat per una ideologia alienant. Hi ha ideologies que ens destrueixen des de dintre nostre; fan mal i ens fan mal.

En el relat d’avui el dimoni que domina i destrueix la filla apareix en el comportament de la mare. És un dimoni que es transmet de pares a fills (i sobretot de mares a filles) no pas per generació biològica sinó per transmissió de mentalitat.

4. En el comportament de la mare hi apareix una cosa que no és correcta: el sentiment d’inferioritat.

No només és dolent i nefast el sentiment de superioritat; ho és també el sentiment d’inferioritat.

5. La resposta de Jesús a la dona és una autèntica provocació, que l’obliga a reaccionar.

“No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”.

Aquestes paraules no reflecteixen el pensament de Jesús sinó la ideologia de la dona, i fan adonar-li de com pot ser-ne de destructiu el seu sentiment d’inferioritat. Ella havia acceptat, en relació als jueus, ser com un gosset, però la “provocació” de Jesús és tan forta que obliga la dona a corregir allò que Jesús li diu. L’amor a la seva filla i la “provocació” de Jesús li fan descobrir la marginació i l’anul·lació total a què porta la seva manera de pensar, transmesa a la filla. I no s’hi conforma, i reclama, almenys per a la filla, el dret a participar de la taula del regne.

6. La rèplica de la dona a les paraules provocadores de Jesús manifesta humilitat i dignitat a la vegada. I Jesús aprofita de seguida aquest aflorament de dignitat per posar en relleu la fe de la dona. La fe era precisament el “motiu” de la pretesa superioritat del “Poble Elegit”. Doncs bé: la fe està també present, i de forma eminent, entre els cananeus o pagans. ¡Com podrien ser considerats “gossos”!

7. La presència de Jesús, amb la seva provocació, ha permès passar del sentiment d’inferioritat a la fe en Jesús (o sigui, en l’Home), i aquesta fe és la que allibera la mare i, a través d’ella, també la filla. “Dona, quina fe que tens! Que sigui com tu vols”.

8. També és important la resposta de Jesús als deixebles, tot i que aquí es tracta d’una qüestió “protocol·lària” (que a nosaltres no ens afecta directament, encara que sí de rebot).

Diu Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. Sorprenent! Sempre s’havia entès que les coses anaven al revés…

9. Cal tenir en compte una cosa: la “universalitat” ja formava part de la vocació d’Israel. El Poble Elegit tenia com a missió custodiar un tresor amagat destinat, quan arribés el temps, a tota la Humanitat. El do de l’elecció no comporta cap mena de superioritat sinó que és un servei a la Humanitat.

10. Les incomprensions que aviat van sorgir entre les primeres comunitats cristianes i el judaisme oficial podien fer pensar que l’Església pretenia substituir la Sinagoga.

L’evangeli de Mateu fa tots els possibles perquè el missatge de Jesús no sigui interpretat així. Per això deixa clar que l’universalisme de Jesús era una simple conseqüència de la missió universal d’Israel. L’evangeli de Mateu (destinat sobretot a comunitats cristianes jueves) va repetint sempre que pot: … això va passar perquè es complís el que havia anunciat el profeta…

11. Però els qui fins aleshores havien governat el “Poble Elegit” no van ser fidels a guiar-lo cap a l’acompliment de la seva missió;  al contrari: van convertir en superioritat allò que havia de ser servei, arribant a considerar els no-jueus com a “gossos”. Els Profetes ja havien anat dient al Poble Elegit que li calia convertir-se. També ho va fer el Profeta de Natzaret, sobretot al començament.

12. Diríem que la missió de Jesús té dos moments ben diferenciats: un primer moment en què predica la conversió d’Israel. Aquest és el significat de la “reconstitució” del “Poble de les dotze Tribus” amb l’elecció “dels dotze apòstols”.

Però davant la negativa d’Israel a convertir-se, arribant fins a matar Jesús per iniciativa “d’un dels dotze” (Judes = Judà = jueus), ell mateix, amb els qui l’accepten, acompleix la missió d’Israel d’oferir a tothom els “tresors del Regne”, perquè “ja s’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop” (Marc 1,15).

13. El rebuig que els dirigents del Poble Elegit fan de Jesús es convertirà en l’ocasió perquè “l’Israel fidel”, personalitzat en el mateix Jesús, obri a tots els pobles el Regne de Déu (> paràboles dels Treballadors de la vinya o dels Convidats al banquet. Mateu 21-33-45 i 22,1-10).

 

MISSATGE.

14. Si la interpretació que he ofert és correcta, el missatge d’avui seria que no hi ha religions superiors i inferiors; ni cultures, pobles o races inferiors i superiors. Ni persones, sexes, classes socials o llengües… superiors i inferiors. I tots tenen una missió a complir.

Tant el sentiment de superioritat com el d’inferioritat destrueixen la persona humana, (encara que el sentiment de superioritat genera molta més injustícia).

El Cristianisme no és superior al Judaisme (ni a cap altra religió). L’Església no és la substitució de la Sinagoga sinó el seu fruit. Un fruit que no ha de reemplaçar l’arbre d’on neix.

15. Jesús va ser i es va mantenir cent per cent jueu. A la creu no hi havia el fundador d’una nova religió sinó el rei dels Jueus, portant a terme la missió sagrada del Poble Elegit: revelar a tothom que viure és estimar; estimar és donar la vida pels altres; i donar la vida pels altres (morir) és entrar en la Vida mateixa de Déu (resurrecció).

16. La 2ª Lectura d’avui (per pura casualitat, ja que en els Diumenges de durant l’any, la 2ª Lectura va per lliure), expressa aquest mateix argument, en paraules de St. Pau:

“Si del fet d’haver estat ells (els jueus) exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, ¿què no vindrà quan ells s’incorporin? ¿No serà un pas de mort a vida?”

 

RESPOSTA.

17. Si la interpretació donada és correcta, una bona resposta seria intentar “no fer el joc” a tant sentiment de superioritat o d’inferioritat com hi ha en la nostra societat i en la nostra Església: des del “demoníac” culte a la personalitat fins a les injustes valoracions amagades en expressions com “tercer món” o “quart món”.

L’actual proliferació “d’ídols” és ben sospitosa. Ídols de tota classe: polítics, religiosos, esportius, cantants… Fins i tot “ídols” per la seva vulgaritat i mal gust.

18. Segurament es tracta d’un simple mecanisme psicològic que consisteix en crear-se “ídols superiors”, per després, d’alguna manera, poder identificar-se amb ells i participar del seu “èxit”. Necessitem “ídols” per compensar el sentiment de ser “poca cosa”. Necessitem no quedar submergits en el mar de l’anonimat, i ens creem ídols per poder surar arrapats als seus peus, encara que ens trepitgin.

El pedestal dels dictadors no s’aguanta per si mateix sinó per la gran quantitat de cranis que es presten a ser-ne “material de suport”.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. El sentiment d’inferioritat de molts alimenta i aguanta la pretesa superioritat d’uns pocs. ¿Descobriu en el vostre entorn, i potser també en el vostre comportament, exemples d’això?

2. Tots som iguals. Per això, qui vol ser “superior” necessita “excuses”. En les societats religioses, se sol usar i abusar del nom de Déu. ¿En les nostres societats laiques, quines “excuses” es fan servir per legitimar la “superioritat” dels poderosos?

3. És evident que, a nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat després d’haver pres forma d’una nova religió, amb els seus temples, sacerdots, ritus i dogmes. En l’actual situació de pluralisme religiós, ¿penseu que el missatge de Jesús continua lligat a una religió determinada?
Dit d’una altra manera: ¿Si un fidel d’una altra religió vol acollir el missatge de Jesús, necessita canviar de religió?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.