Apunts d’homilia. Diumenge 21. A.

agost 17, 2014 Pere Apunts d'homilia.

Diumenge 21 de durant l’any. Any A.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

 ========================

>> Entrevistes amb Fid’ho.

========================

 1ª LECTURA.  (Isaïes 22,19-23).

El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei:

“Et faré caure del pedestal,

et derrocaré del lloc que ocupes.

Aquell dia cridaré el meu servent Eljaquim, fill d’Helquies,

el vestiré amb la roba que portes,

li posaré les teves insígnies,

li donaré l’autoritat que tens,

i serà un pare per als habitants de Jerusalem,

i per als homes de Judà.

Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David:

quan ell haurà obert, ningú no tancarà,

i quan ell haurà tancat, ningú no podrà obrir.

El fixaré com un clau en un indret segur,

i serà un tron gloriós per a la família del seu pare”.

 

2ª LECTURA (Romans 11,33-36).

Quina profunditat i riquesa

en la saviesa i el coneixement de Déu!

Que en són d’incomprensibles els seus judicis

i d’impenetrables els seus camins!

¿Qui pot conèixer el pensament del Senyor?

¿Qui l’ha assessorat com a conseller?

Qui s’ha avançat mai a donar-li res

perquè li ho pugui recompensar?

Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.

Glòria a ell per sempre, amén.

 

 EVANGELI. (Mateu 16,13-20).

En aquell temps…

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

Després prohibí severament als deixebles

de dir a ningú que ell era el Messies.

 

LLENGUATGE.

L’evangeli d’aquest diumenge 21 de durant l’any també el vam llegir en la festa de St. Pere i St. Pau. En el Llenguatge d’aquella festa es comenta sobretot la resposta donada per Pere a la pregunta de Jesús. Avui em fixaré sobretot en la pregunta. I és que fer-se la pregunta que Jesús va fer als seus deixebles també pot ser una manera d’acollir el seu missatge.

1. Jesús pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?” Potser seria bo que, dintre les comunitats cristianes, cada cristià es fes també aquesta pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? Perquè una cosa és allò que som i una altra allò que els altres diuen de nosaltres. Allò que els altres diuen de nosaltres pot ajudar o destorbar a saber allò que som. No es tracta de convertir-se en el centre de referència; però la nostra fidelitat a Déu i a l’Evangeli comença per saber i assumir allò que som.

2. Aquest exercici de saber i assumir allò que som ha pres avui una urgència extrema degut a que vivim en una societat en què altres pretenen injustament decidir allò que som.

Els Estats moderns tenen tanta influència sobre els ciutadans que marquen i determinen què i qui som cada un de nosaltres. Els Estats dicten la nostra identitat, i la fixen en uns  papers, que només ells ens donen i sense els quals ni tan sols existiríem.

Sempre el Poder ha intentat ser l’amo de la identitat dels seus súbdits. La diferència entre ara i abans està en l’augment, quasi fins a l’infinit, d’aquesta capacitat d’imposar identitat, anul·lant la pròpia de cada persona i de cada poble.

3. Si imposar la identitat és “normal” (per injust que sigui!) quan es tracta dels Estats o dels Poderosos, resulta molt més sorprenent i decebedor detectar aquest comportament en l’Església, ja que això va directament contra l’Evangeli en què creiem i que volem encarnar. És una mostra més de com, a pesar de les declaracions en sentit contrari, continuem envoltant-nos d’estructures de poder. Potser no es tracti tant de mala voluntat com de “seguir com sempre”, dintre un lamentable mimetisme de l’administració civil.

4. Sortosament, a l’Església actual hi ha una gran riquesa d’identitats. Però, lamentablement, moltes d’aquestes identitats no són assumides pels altres ni per la jerarquia. La jerarquia continua proposant per a tothom una espècie “d’identitat oficial” en forma d’una sola Moral, una sola Teologia, un sol Dret, una única Pastoral, una sola “Comunió”…

És cert que, en la pràctica, bona part de les identitats no oficials són tolerades i, fins i tot acceptades com a excepció. “Acceptar com a excepció” pot donar una “imatge de tolerància” (molt de moda), però és una manera subtil i eficaç d’anul·lar la identitat de tot aquell que no coincideix amb una pretesa “normalitat oficial”.

5. “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Diumenge que ve, en l’evangeli, llegirem que Jesús va haver d’enfrontar-se a Pere perquè aquest intentava imposar-li, amb tota la seva bona voluntat, una identitat que no era la seva. Jesús compara Pere amb el mateix Satanàs (= el “temptador”) que, també, al començament mateix de la missió de Jesús, volia indicar-li quina havia de ser la seva identitat: “Si ets Fill de Déu”…

“Si ets Fill de Déu”… digues que aquestes pedres es tornin pans” (Mateu, 4,3).

“Si ets Fill de Déu”… tira’t daltabaix (4,6)

“Si ets Fill de Déu”… a tu això no et pot passar (16,22

“Si ets Fill de Déu”… baixa de la creu (27,40).

Durant tota la seva vida pública, Jesús va haver superar la temptació d’apartar-se de la seva identitat-servei.

 

MISSATGE.

6. La situació jerarquitzada de l’Església ha portat sovint a entendre aquest evangeli d’avui en un sentit contrari a allò que ens vol dir. Això explicaria que s’hagi escollit com a 1ª Lectura per “acompanyar” aquest evangeli un fragment de l’Antic Testament que no hi té res a veure.

A la 1ª Lectura s’hi contraposen “dos poders”, i s’afirma que el segon substituirà el primer. En canvi en l’Evangeli hi ha només “un poder” del qual es diu que no aconseguirà impedir la instauració del regne de Déu. El regne de Déu no és cap “poder alternatiu” sinó un àmbit de llibertat ofert a tothom. (Llegiu > Mateu 20,24-28).

7. I aquí està precisament el missatge: enfront del “reialme del Poder”, que sempre és un “reialme de la mort” on les persones i els pobles hi perden la seva identitat, s’ofereix un “àmbit de llibertat”, que ens porta a preguntar-nos: Qui sóc, jo? Qui som, nosaltres? Preguntes que permeten desvetllar i construir la nostra identitat, en la certesa de ser assumits com a ciutadans del Regne.

Les “claus” del Regne de Déu es contraposen a les “portes” del Reialme de la Mort. Les claus ens són donades, i no pas per tancar o obrir sinó per lligar o deslligar (unir o deslliurar). En canvi les portes són imposades, i s’obren només per empresonar; mai per alliberar.

 

RESPOSTA.

8. Hi ha un llibre conegut té per títol “Atreveix-te a pensar”. Encara que comporti anar contracorrent, és d’una gran urgència que ens atrevim a pensar i a tenir la nostra pròpia identitat personal i de grup. I no acceptar ser simplement “tolerats com a excepció”, perquè una comunitat (“Església”) no es fa d’excepcions sinó d’aportacions en comunió entre tots.

La llibertat, i la identitat que en neix, no són per a nosaltres mateixos sinó que són un servei: són l’aportació que cadascú fa per anar construint la comunitat.

9. Qui soc, jo? Quina és la identitat de la nostra comunitat?

La resposta no és indiferent. A Jesús, ser-hi fidel va portar-lo a la creu. A moltes comunitats cristianes, ser-hi fidels les està portant a ser tingudes per sectes, grups tancats, parròquies una mica especials,… Excepcions!

Aquest perill també pot arribar a parròquies petites o perifèriques. Acostumats a que la identitat de cada parròquia vingués marcada per la personalitat del mossèn de torn, ara la manca de capellans podria deixar moltes parròquies sense “suport” a la seva identitat.

10. La manca de capellans és un moment propici perquè les comunitats o parròquies petites redescobreixin la seva identitat, conscients de que fan un bon servei als companys del propi grup, a l’Església (i a la Humanitat).

11. Recuperar la identitat de cada comunitat ajudaria als companys escollits per al “servei comunitari” a descobrir quina ha de ser la seva missió més pròpia: assumir les diferents i variades identitats per a una comunió més ampla. No pas imitant l’estil de la societat civil sinó segons l’estil de l’Evangeli. En un altre lloc Jesús diu a Pere: “Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22,31).

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Atreviu-vos a pensar, i pregunteu-vos amb actitud de servei: Qui sóc? Qui som? Quina és la nostra aportació específica a la Comunitat i al Poble?

2. ¿Dintre del vostre mateix grup o comunitat, descobriu intents de sacrificar a una pretesa identitat de grup la identitat de cadascú?  Dit d’una altra manera: ¿Les “exigències d’una estratègia de grup” són utilitzades per no atendre les ofertes de comunió de cadascú?

3. Quines diferències hi veieu entre una secta i una comunitat?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.