(Cliqueu aquí) Diumenge, 16 de maig 2010

maig 9, 2010 Pere Apunts d'homilia.

soparemausp-2.JPG

 

file0002.jpg

 

Ascensió del Senyor.

Any C.  

Pere Torras.

 

 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

 

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

 

Després de la passió, se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

 

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber quins temps

i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»


Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

 

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28.10,9-23).

 

Crist no ha entrat en aquell santuari,

a imatge del veritable,

fet per mà d’homes,

sinó que ha entrat al cel mateix,

i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.

 

El gran sacerdot entra cada any al santuari

amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió

des de la creació del món.

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada

com a víctima per abolir el pecat.

 

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.


Germans,

la sang de Jesús

ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.

Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu

en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.

Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu.

Per tant, presentem-nos-hi

amb tota la fe d’un cor que no enganya,

ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,

i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.

Mantinguem ferma l’esperança

que ens dóna la fe que professem:

Déu compleix fidelment les seves promeses.

 

 

 

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

 

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

 

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

 

B. LLENGUATGE.

SUGGEREIXO llegir aquest apartat tenint a mà

el NOU TESTAMENT o la BLÍBLIA entera

per poder buscar-hi els diferents textos.

També a través d’internet us

 podeu connectar directament a la

Bíblia Catalana Interconfessional:

 http://www.abcat.org/  (> BCI a Internet)

 

Nota.

Podeu trobar altres apunts per a la festa d’avui en el comentari a l’Ascenció de l’any b.

 

1. Una vegada hi havia un grup de músics profundament decebuts. Tot havia començat quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial. Abans no havien sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que els havia engrescat de debò.

Aquest home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva música no tenia per objectiu recrear les oïdes sinó anar directament al cor i fer esclatar tota la persona.

Molts professionals de la música el criticaven perquè deien allò seu no era música sinó una profanació de la música. Però a ells, els qui s’hi havien engrescat, no els preocupava gaire si allò era música o no; a ells, aquell conjunt sincopat de sons, ritme, vibracions, silencis, gestos, paraules, represes… els feia sentir la vida com un esclat de primavera. Potser no era música, però per a ells era vida, creativitat, vigor, plenitud.

 

Ara estan tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat el seu mestre d’intrusisme, i han aconseguit que fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.

Després del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament. Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre: els assaigs, les converses, les lliçons… anècdotes, experiències,… Algú va recordar que deia sovint: La música és la meva vida. Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.

Un va prendre el seu instrument i va amanyagar-lo amb tendresa. Suaument va començar a tocar-lo com qui evoca un record.

A poc a poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va aparèixer el desig de fer present el mestre,… i el veien realment allà, dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el seu èxtasi,… Qui podia dir que no hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!

 

2. En un Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions, parlar de Jesús “pujant enlaire” pot resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de l’Astronomia a la Música (i que em perdonin músics i astrònoms).

No sé si el llenguatge resulta encertat. En tot cas voldria que expressés aquella experiència vital de tants humans per als quals la figura de Jesús, el mestre, és a la vegada fortament absent i profundament present.

 

3. St. Lluc escenifica amb el relat de l’ascenció el final d’una presència que prepara i provoca la descoberta d’una altra presència més subtil i més profunda. “Us convé que jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7), havia dit Jesús als seus deixebles. Marxa com a mestre i senyor perquè el descobreixin com a llum i força. Força i llum que els uneix, els reuneix, els transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la pentecosta, que celebrarem diumenge que ve.

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa manera com ha marxat sinó que, així com ha marxat, tornarà. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una altra classe de presència: una presència gens ni mica avassalladora ni dominant, com una llum que ja no enlluerna perquè es fa visible només en les coses il·luminades. “Per què us esteu mirant al cel?”. Jesús desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”;  i tornarà capacitant els nostres ulls per veure-hi amb el cor.

 

 

C. MISSATGE.

És quan els fills s’emancipen que apareixen en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens permet comprovar els efectes transformadors de la seva acció en nosaltres.

 

D: RESPOSTA.

Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no és per ser contemplat, polaritzant les nostres mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui “substituir-lo”. Jesús és força, estímul, iniciativa, resposta… dintre cada un de nosaltres. Pretendre “substituir” la seva presència física amb altres “presències físiques” comportaria el bloqueig de la seva presència al cor. ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món. La llum no és per ser vista sinó per fer visibles les altres coses. Ho entendrem algun dia? 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

Aquestes preguntes no pretenen fer descobrir la resposta “correcta” sinó simplement provocar un diàleg que ajudi cada participant a anar construint la seva resposta. Poden haver-hi diverses respostes correctes.

 

1. Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Com ho veieu?

 

2. Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?

 

 

One Response to “(Cliqueu aquí) Diumenge, 16 de maig 2010”


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.