(Cliqueu aquí) Diumenge, 22 de maig del 2011

maig 15, 2011 Pere Apunts d'homilia.

soparemausp-2.JPG 

PRESENTACIÓ.

Aquests apunts estan pensats com un acompanyament d’aquells grups que preparen la trobada setmanal d’una comunitat cristiana. Per això intentaré “penjar-los” el diumenge anterior, al voltant de les 20h.

Per facilitar-ne la utilització hi estan diferenciats els següents apartats:

  1. LECTURES.
  2. LLENGUATGE.
  3. MISSATGE.
  4. RESPOSTA.
  5. PREGUNTES. (Suggeriments per al diàleg).  

 

També podeu trobar el comentari del grup del dimecres, preparat per a ser llegit directament a la celebració. Sol ser penjat el divendres. Podeu accedir-hi des de la pàgina  inici”.

 

 

5è. de Pasqua.

Any A.  

Pere Torras. 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 6,1-7).

Per aquells dies,

anava augmentant el nombre dels creients,

i els immigrats de llengua grega

es queixaven dels nadius perquè,

en la distribució diària d’ajuda als pobres,

les seves viudes no eren ateses.

Llavors els dotze

convocaren una reunió de tots els creients i els digueren:

«No estaria bé que nosaltres deixéssim

la predicació de la paraula de Déu

i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres.

Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos

set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny,

i els encarregarem aquesta feina;

nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària

i del ministeri de la paraula.»

Tothom trobà bé aquesta proposta,

i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant,

Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs

i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme.

Els presentaren als apòstols,

i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent,

i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients;

fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

 

 

2ª LECTURA (1ª Pere 2,4-9).

Estimats,

acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva.

Els homes l’havien rebutjada,

però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor».

També vosaltres, com pedres vives,

deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual,

un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals,

acceptables a Déu per Jesucrist.

Per això diu l’Escriptura:

«Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida:

el qui creu, no quedarà defraudat.»

És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut,

però per als qui no creuen

«la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici»,

i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure».

Ensopeguen quan no fan cas de la predicació.

Sempre n’hi haurà, que no en fan cas.

Però vosaltres sou «un poble escollit,

un reialme sacerdotal, una nació sagrada,

la possessió personal de Déu»,

perquè «proclamo la lloança» d’aquell

que us ha cridat del país de tenebres

a la seva llum admirable.

 

 

EVANGELI. (Joan 14,1-12).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Que els vostres cors s’asserenin.

Confieu en Déu, confieu també en mi.

A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:

si no n’hi hagués,

us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la,

tornaré i us prendré a casa meva,

perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.

I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.»

Tomàs li diu:

«Senyor, si ni tan sols sabem on aneu.

Com podem saber quin camí hi porta?»

Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida:

ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.

Si m’heu conegut a mi,

heu de conèixer igualment el meu Pare:

des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.»

Li diu Felip:

«Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.»

Jesús li diu:

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres,

i encara no em coneixes?

Qui em veu a mi, veu el Pare.

Com pots dir que us mostri el Pare?

No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?

Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix.

És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi;

si no, creieu-ho per aquestes obres.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig,

i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

 

 

B. LLENGUATGE.

SUGGEREIXO llegir aquest apartat tenint a mà

el NOU TESTAMENT o la BLÍBLIA entera

per poder buscar-hi els diferents textos.

També a través d’internet us

 podeu connectar directament a la

Bíblia Catalana Interconfessional:

 http://www.abcat.org/  (> BCI a Internet)

 

1. Aquest fragment de l’evangeli que hem llegit avui, d’entrada, sembla el joc dels disbarats. Jesús diu als seus deixebles coses del tot incomprensibles i, a sobre, els diu que ho entenen. Tomàs replica: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Al final sembla que els deixebles intueixen que Jesús els està parlant del Pare. Per això Felip s’atreveix a demanar una cosa: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Però tampoc l’encerta. Amb aquesta petició només posa de manifest que no han entès res de res! Ara és Jesús qui replica a Felip: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”.

Realment, sembla el joc dels disbarats!

 

2. La veritat és que l’evangeli de Joan ja ens té acostumats a aquesta manera de fer. I és que allò que l’evangeli de Joan ens vol fer descobrir només es pot entendre des d’una certa l’experiència. És com preparar un cec perquè desitgi els colors abans de veure-hi; o com ajudar a pre-gustar la llibertat a algú quan encara té cor d’esclau.

 

3. Confieu en Déu, confieu també en mi.

En una societat religiosa les persones confien en Déu, tot i no haver-lo vist mai. En realitat és fàcil “confiar” en algú que no s’ha vist mai i que te’l pots imaginar a la teva manera… En canvi, Jesús demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell. Això és més difícil perquè a ell el veuen però encara no l’entenen.

 

4. Si bé la litúrgia ens proposa aquest relat com una preparació per a la propera festa de l’Ascensió, la veritat és que l’evangeli de Joan el situa en el marc del sopar de comiat que Jesús va fer amb els deixebles abans de la seva passió-mort-resurrecció.

La situació era tensa. Jesús acabava de dir que seria traït per un d’ells, i que Pere el negaria tres vegades aquella mateixa nit. És sorprenent la “tranquil·litat” amb què comenten entre ells aquests comportaments, i la no-reacció dels altres apòstols… ¿Es vol suggerir amb això una certa “normalitat de fet” en l’acció de trair l’Home i de negar-lo?

 

5. El relat té com dues parts: la 1ª centrada en la idea del “camí”. La 2ª està centrada en la idea del “Pare”. O sigui: es parla del camí que porta al Pare.

Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient. Quatre vegades s’hi repeteix el verb “creure”. Aquí està el desllorigador de tot.

 

6. Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure. El seu autor ho afirma de manera explícita a l’acabament: Allò que s’ha escrit “ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Joan 20,31).

En l’Evangeli de Joan, creure és una descoberta i una resposta progressives. Passa com en la vida: quan tenim dos mesos ja som éssers humans, però encara no som plenament humans. Vivim creixent. Així també: creiem creixent. Els deixebles ja creuen en Jesús, però no suficientment com per no abandonar-lo aquella mateixa nit, i després tornar-hi.

 

7. “A casa del meu Pare…”

Quan Jesús diu als deixebles que se’n va a casa del seu Pare s’està referint al Calvari. Serà al Calvari, donant del tot la seva vida, quan Jesús entrarà en l’àmbit de l’amor total, que ell anomena “casa del meu Pare”. Per això, és en el Crucificat, vida del tot donada, on els deixebles podran veure el Pare. “Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1,18), però se’ns fa visible en Jesús i en cada ésser humà segons la mesura del seu amor. Ser deixeble significa haver acceptat d’estar destinat a viure “on Jesús viu”, és a dir: en l’àmbit de l’Amor.

 

8. Qui és Jesús?

Podria semblar que aquesta és la pregunta més important, i, no obstant, aquesta pregunta pot convertir-se en l’obstacle que més impedeixi creure en Jesús.

“Qui és Jesús?” és una mala pregunta perquè pot fer que ens quedem ancorats en la idea d’un Jesús individual, singular, únic, extraordinari… i separat de la resta dels humans, aliè a les nostres vides.

Imagineu-vos que algú pregunta quina forma té l’aigua. Seria una mala pregunta perquè l’aigua no té forma pròpia, ja que és un líquid i sempre pren la forma d’allò que la conté. Una cosa semblant passa amb Jesús: ell és segons cada persona i cada situació personal. Jesús, com l’aigua, pren la “forma” que respon a la nostra situació. És aliment per a qui té gana, és llum per a qui no s’hi veu; és porta per qui està tancat; és pastor per a qui és ovella;…

 

9. Notem que això passa també amb les persones que estimem; per exemple els pares. Per al fill petit i dèbil, els pares són força; si el fill està malalt, li són metge; si no parla, li són paraula; si està sol, li són company; li són contrapunt quan és adolescent; són les seves arrels quan està en la plenitud;… Per això, l’amor entre persones que s’estimen no es basa en “qui és” cadascú sinó en què es fa l’altre per a mi ara i aquí. Quedar-se en “qui és” l’altre faria impossible el vertader amor. Definir l’altre seria congelar-lo, endurir-lo, cossificar-lo… Seria com l’aigua convertida en glaç.

Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació. Però això no és tot: la presència-resposta de Jesús fa visible la presència-resposta del Pare Invisible.

 

10. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

L’Evangeli de Joan no “defineix” Jesús sinó que ens porta progressivament a sentir la seva presència amorosa (“Creure”). L’expressió “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” expressa la relació de Jesús amb els deixebles. Jesús ens és camí perquè la crida del Pare ens converteix en caminants; ens és veritat perquè el projecte del Pare sobre els humans, visualitzat en Jesús, és l’horitzó real que s’obre davant nostre, i tot altre projecte seria mentida i alienació; ens és vida perquè amb ell connectem amb l’única “font” de vida: el PARE.

L’expressió “Jo sóc” no és per definir Jesús sinó per indicar-nos la forma que pren la seva presència davant nostre.

En la Bíblia, també Déu es presenta amb el nom de “Jo sóc” (Jahvé, en hebreu). Tampoc no és una definició de Déu (que és indefinible) sinó l’afirmació de la seva presència salvadora. En català segurament la traducció més correcte del nom “Jahvé” seria “Jo hi sóc”, millor que “Jo sóc”.

 

C. MISSATGE.

11. El relat d’avui de cap manera no és el joc dels disbarats. Es tracta d’un llenguatge molt elaborat a través del qual l’evangelista ens va preparant gradualment per poder descobrir i gaudir la presència del Pare, visualitzada en la presència de Jesús i en la de tothom qui viu com ell: vida que es dóna. Per això el Calvari ens és presentat per tots els evangelistes com el moment del “gran espectacle” que fa visible l’amor de Déu als tots els humans. La vida donada (resurrecció) de Jesús ens afecta més directament del que podria semblar, ja que ens és donada a nosaltres, i per a nosaltres es fa camí, veritat, vida, porta, pastor, llum, pa, aigua,… I tot això no comença en Jesús sinó en la font de tot: el PARE. “Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres”.

 

D: RESPOSTA.

12. Déu se’ns presenta fet resposta. No és que Déu depengui de nosaltres; som nosaltres que som fruit del seu projecte. I en aquest projecte estem “dissenyats” com a persones lliures. Això comporta que podem acceptar l’oferta, o refusar-la. Acceptar-la ens permet sentir-nos fills, gràcies a que Déu se’ns presenta com a Pare. Només Ell pot ser l’aigua per a la set que Ell mateix ha generat en nosaltres. L’oferta a participar de la seva VIDA fa néixer en nosaltres desig d’Ell. “Ens heu fet per a Vós, i el nostre cor està inquiet fins que no reposa en Vós” (St. Agustí).

 

13.

-Però, per als humans del segle XXI, no solament el Pare és invisible sinó també Jesús…

-Jesús, invisible? Ben cert que no. Jesús és l’Home. Allà on hi ha un ésser humà, allà “veiem” Jesús. Recordem el relat dels deixebles d’Emaús que llegíem fa dos diumenges: ells no reconeixen Jesús fins que no acullen a casa seva un foraster. Per “veure” Jesús ens cal acollir l’Home, ni que ens resulti un foraster.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

Aquestes preguntes no pretenen fer descobrir la resposta “correcta” sinó simplement provocar un diàleg que ajudi cada participant a anar construint la seva resposta. Poden haver-hi diverses respostes correctes.

 

1. Quina d’aquestes dues frases sembla més coherent amb els Evangelis:

– Hem de ser bons, i així Déu en premiarà amb el Cel.

– Déu és bo, i ens invita a conviure amb Ell, si acceptem.

 

2. Jesús diu a Felip: Qui em veu a mi, veu el Pare. Això val només per als qui van veure Jesús fa dos mil anys, o val també per a nosaltres? Com?

 

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.