Diumenge 26. Any A.

setembre 30, 2017 Pere Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge

Nota.

Reprenem avui, després de les vacances, aquests Comentaris de l’Evangeli i Lectures de cada diumenge. Aquests Comentaris neixen del diàleg d’un grup obert de persones que es reuneixen el dimecres per a preparar la missa. A vegades aquest grup resulta molt reduït, i fer-ne un resum seria laboriós. Com que ja fa temps que es fa aquesta activitat, a vegades (com en aquesta ocasió) aprofitarem resums d’anys anteriors.

COMENTARIS BÍBLICS. (Any 2008)

L’evangeli d’avui és molt clar i de sentit comú: val més fer que no pas dir. El que compta són els fets i no les paraules. Si algú ens diu que ens estima i després no hi veiem cap gest que concreti el que diu, sabem que aquelles paraules d’amor són poc sinceres. No es pot separar la fe de la vida quotidiana, perquè la fe és una actitud, un camí, una opció lliure d’obertura, un procés. I no tant moments puntuals de pietat, o accions aïllades del context de la vida.

En la vida el que compta és l’actitud que podem tenir davant del sentit de la vida, de la felicitat humana, de les persones -el proïsme-, de la malaltia, de la família, del diner, del treball… Davant de totes aquestes situacions és necessari escollir. Dir sí i ser conseqüents: coherents amb la vida que ens ha tocat viure.

És clar que les actituds s’han de concretar en actes, però inicialment el que realment és bo -o no- és la disposició del cor; d’un cor obert i alliberat de moltes seguretats. En aquet sentit els marginats de la societat -que busquen la veritat i que, en no sentir-se autosuficients, desitgen millorar- ens poden alliçonar.

Els dos germans de la paràbola, tan contraposats, conviuen en les nostres vides. De vegades diem que sí, i és que no. Altres vegades diem que no, i és que sí. A vegades ens sembla molt clar i molt senzill el que hem de fer a la vida; i a vegades ho veiem tan complicat i tan fosc això de viure i de viure per als altres, estimar.

Perquè estimar, estar en comunió amb els altres, comporta coneixement i relació mútua, comporta un treball diari.

Però no es tracta només de fer un esforç de voluntat per a reconciliar el gest i la paraula, sinó de la transformació que neix de la relació d’amor mutu i d’una força que ens ve donada.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.