Diumenge de Pentecosta (23.05.10)

maig 21, 2010 angels Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge

Aquest dimecres vam començar per la lectura i comentari del fragment del llibre dels Fets dels Apòstols que escenifica la vinguda de l’Esperit als seus deixebles reunits i al món, tot sencer. Una narració que utilitza, com a rerefons i llenguatge, la festa jueva de la Pentecosta: la festa de la recol·lecció de fruits, la festa de la maduresa.

En aquest marc simbòlic, avui celebrem la fecunditat de la mort de Jesús que, com el gra de blat caigut a terra i mort, dóna el seu fruit. És el fruit de la vida donada. “La vida retinguda és estèril, mentre que quan és oferta es converteix en font de més vida i de sentit” (Jn 12,24). I Jesús és la revelació d’allò a què està cridada a ser tota la humanitat. 

Déu, en Jesús, ha realitzat una “nova creació”, una nova vida i una única humanitat. Una unitat que no s’ha travat mitjançant el poder, la dispersió i les diferències (mite de Babel). Sinó a través de la força de l’Esperit de Déu que habita en cada persona i que ens impulsa a restablir la germanor entre tots, a través d’un llenguatge que tothom entén: el de l’amor gratuït i el del diàleg permanent que enderroca les fronteres i divisions que ens posem entre nosaltres (Evangeli). Formem una sola comunitat universal. I Pentecosta és la gran festa de la comunió i de la reconciliació del ser humà, amb ell mateix i amb els altres. 

Una Força-Presència plana sobre les persones i les comunitats, que ja poden assolir la seva maduresa. No es necessita la tutela de substituts o intermediaris “religiosos”que marquin estrictament com ha de ser la nostra vida personal i col·lectiva. Arribem a la maduresa, a l’edat adulta, quan som conscients que la nostra existència és participada i compartida amb la dels altres. La diversitat no s’oposa a la unitat sinó que precisament és la seva més preciosa i rica manifestació. 

En aquest sentit, vam suggerir que la manca de “vocacions de prevere” podia ser un signe dels temps per animar-nos a confiar en les persones adultes i en les comunitats cristianes capaces, per elles mateixes i amb l’ajuda de l’Esperit, de caminar soles. Potser prendran formes i estils diferents, però sempre estaran en comunió amb les altres, obertes i al servei de tota la humanitat. 

Convé, alhora, que fem endreça en el nostre cor per deixar espai en el nostre interior a la presència Déu. No podem deixar que la tristesa i el sofriment tanquin, per por, les portes del nostre cor. És en el nostre interior, si l’obrim a l’alè de Déu, on brota la tendresa, la capacitat d’estimar i de perdonar, la nova vida. Tal com proclamem els diumenges a la nostra parròquia, esperem que “l’amor sembrat al cor dels homes per l’Esperit de Déu i  força del Pare transformi el nostre món”. 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.