Veu de les parròquies. Una abraçada.

gener 19, 2014 Pere La Veu de les parròquies

Una abraçada

Enguany, de molts esdeveniments fa cinquanta anys. Sembla talment que, davant la dificultat d’entomar l’actualitat, ens girem enrere i preferim recordar fets passats. A fe que l’actualitat crema i estem obligats a no desviar massa la nostra mirada.

És clar que alguns fets passats ens varen obrir horitzons nous que, amb més o menys fortuna, els que els hem heretat, hem intentat concretar-los i donar-los-hi compliment.

Un d’aquests fets, que el dia 5 de gener va fer cinquanta anys, va ser l’abraçada de pau entre el Papa Pau VI i el Patriarca de Constantinoble  Atenàgoras  I, a Jerusalem.

La darrera vegada que un Papa i un Patriarca de Constantinoble s’havien trobat fou l’any 1439 amb motiu d’un Concili celebrat a Florència.

És sabut que el Patriarca de Constantinoble  -avui, Istanbul-  és el cap visible d’una comunitat cristiana anomenada ortodoxa que es va separar de Roma l’any 1054.

Al Patriarca Atenàgoras els periodistes li van preguntar perquè anava a Jerusalem si allà hi anava també el Papa de Roma i ell va respondre: “Per dir ‘bon dia’ al meu estimat germà el papa. Fa cinc-cents anys que no ens parlàvem” Allà, a la terra de Jesús, es van fondre en una abraçada de germanor.

Com a fruit d’aquesta abraçada, Roma i Constantinoble feien simultàniament, el dia 7 de desembre de 1965, el gest simbòlic d’aixecar les excomunions que mútuament s’havien llançat el 1054 i que van ser l’origen de la divisió.

Aquesta abraçada expressava amb plenitud la trobada de dues esglésies germanes que se sentien unides pel que és fonamental.

No tot és clar en les relacions entre aquestes dues comunitats; hi ha diferències culturals, teològiques, litúrgiques, etc. Però tot això no impedeix la comunió profunda en allò que els dona identitat: la fe en Jesucrist.

Les lluites, els enfrontaments sempre són per afany de poder: quan Constantinoble era la seu del poder imperial no volia sotmetre’s a una Roma abandonada de l’emperador i plena de ruïnes. Roma tampoc volia perdre la seva hegemonia i vet aquí les baralles, les violències i els trencaments.

N’hi va haver prou amb dos homes plens d’esperit  per saltar per damunt les barreres i, amb una abraçada van segellar la pau.

Aquest gest valent i l’esperit que imbuïa als seus protagonistes, no sempre ha estat seguit i valorat en cada una de les esglésies; les rèmores del passat, la voluntat de supremacia d’uns sobre els altres, l’endogàmia de cadascuna… Tot això, que ha posat dificultats perquè el camí d’entesa i respecte s’eixampli, fa valorar encara més aquell gest d’ara fa cinquanta anys a Jerusalem.

Narcís Ponsatí


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress. Designed by elogi.